Aquest bloc neix de la poesia feta pels nens i nenes de segon d'ESO de l'INS Flos i Calcat. I sobretot a partir dels poemes que van sorgir després de treballar el poema "El Nom" de Clementina Arderiu.
Cada alumne/a va treballar la pròpia personalitat i la pròpia identitat a partir d'aquells records sovint dolorosos sobre el propi nom (prenent com a referent l'experiència expressada en el poema citat) per tal de capgirar-ne la situació. Per tal d'autoafirmar-se i posicionar-se al món (com si no és a partir del llenguatge?).
Un cant a les particularitats de cadascú i a la diferència! Tot un exercici d'autoestima!
És per aquest motiu que hem volgut titular el nostre bloc tal com la tornada del poema de Clementina Arderiu: Clementina em dic, Clementina em deia.
Al mateix temps el bloc voldria retre un petit reconeixement a aquesta autora de poesia de gran vàlua però encara no pas prou coneguda.
El nom
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau;
és nom de princesa.”
“Ai quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
